Perfil dels Filòsofs i Biografia de Karl Marx

PERFIL DELS FILÒSOFS

Pel que ens diu la història, el filòsofs i filòsofes sempre han destacat per la seva visió crítica i insatisfeta de l'època en què vivien. Cadascun ha tingut una incidència especial en el seu entorn i, en alguns casos, el seu llegat perdura fins als nostres dies. Així doncs, fins i tot filòsofs com Michel de Montaigne, que va residir recluït a la seva torre gairebé tota la seva vida, va aportar una perspectiva particular de la realitat en aquell període històric.

BIOGRAFIA DE KARL MARX

Pensador socialista i activista revolucionari d'origen alemany (Trèveris, Prusia occidental, 1818 - Londres, 1883). Karl Marx procedia d'una família jueva de classe mitjana (el seu pare era un advocat convertit recentment al luteranisme). Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín i Jena, doctorant-se en Filosofia per aquesta última en 1841.

Des d'aquesta època, el pensament de Marx quedaria assentat sobre la dialèctica de Hegel, tot i que va substituir l'idealisme d'aquest per una concepció materialista, segons la qual les forces econòmiques constitueixen la infraestructura que determina en última instància els fenòmens «superestructurals» de l'ordre social , polític i cultural.

El 1843 es va casar amb Jenny von Westphalen, el pare va iniciar a Marx en l'interès per les doctrines racionalistes de la Revolució francesa i pels primers pensadors socialistes. Convertit en un demòcrata radical, Marx va treballar algun temps com a professor i periodista, però les seves idees polítiques el van obligar a deixar Alemanya i instal · lar a París (1843).

En aquells dies va establir una duradora amistat amb Friedrich Engels, que es plasmaria en la estreta col · laboració intel · lectual i política de tots dos. Va ser expulsat de França el 1845 i es va refugiar a Brussel · les, per fi, després d'una breu estada a Colònia per donar suport a les tendències radicals presents a la Revolució alemanya de 1848, va passar a portar una vida més estable a Londres, on va desenvolupar des de 1849 la major part de la seva obra escrita. La seva dedicació a la causa del socialisme el va fer patir grans dificultats materials, superades gràcies a l'ajut econòmic d'Engels.

Marx va partir de la crítica als socialistes anteriors, als quals va qualificar de «utòpics», si bé va prendre d'ells molts elements del seu pensament (d'autors com Saint-Simon, Owen o Fourier); tals pensadors s'havien limitat a imaginar compodria ser la societat perfecta del futur ia esperar que la seva implantació resultés del convenciment general i de l'exemple d'unes poques comunitats modèliques.

Per contra, Marx i Engels pretenien fer un «socialisme científic», basat en la crítica sistemàtica de l'ordre establert i el descobriment de les lleis objectives que conduirien a la seva superació, la força de la Revolució (i no el convenciment pacífic ni les reformes graduals) serien la forma d'acabar amb la civilització burgesa.

En 1848, a petició d'una Lliga revolucionària clandestina formada per emigrants alemanys, Marx i Engels van plasmar aquestes idees en el Manifest Comunista, un pamflet de retòrica incendiària situat en el context de les revolucions europees de 1848.

Posteriorment, durant la seva estada a Anglaterra, Marx va aprofundir en l'estudi de l'economia política clàssica i, recolzant-se fonamentalment en el model de David Ricardo, va construir la seva pròpia doctrina econòmica, que va plasmar en El Capital; d'aquesta obra monumental només va arribar a publicar el primer volum (1867), mentre que els dos restants els editaria després de la seva mort el seu amic Engels, posant en ordre els manuscrits preparats per Marx.

Partint de la doctrina clàssica, segons la qual només el treball humà produeix valor, Marx va denunciar l'explotació patent en l'extracció de la plusvàlua, és a dir, la part del treball no pagat a l'obrer i apropiada pel capitalista, d'on sorgeix l'acumulaciódel capital. Va criticar fins a l'extrem l'essència injusta, il · legítima i violenta del sistema econòmic capitalista, en el qual veia la base de la dominació de classe que exercia la burgesia.

No obstant això, la seva anàlisi assegurava que el capitalisme tenia caràcter històric, com qualsevol altre sistema, i no responia a un ordre natural immutable com havien pretès els clàssics: igual que havia sorgit d'un procés històric pel qual va substituir al feudalisme, el capitalisme estava abocat a enfonsar per les seves pròpies contradiccions internes, deixant pas al socialisme. La tendència inevitable al descens de les taxes de guany s'aniria reflectint en crisis periòdiques d'intensitat creixent fins a arribar al virtual esfondrament de la societat burgesa, per a llavors, la lògica del sistema hauria polaritzat a la societat en dues classes contraposades per interessos irreconciliables, de manera que les masses proletaritzades, conscients de la seva explotació, acabarien protagonitzant la Revolució que donaria pas al socialisme.

En altres obres seves, Marx va completar aquesta base econòmica del seu raonament amb altres reflexions de caràcter històric i polític: precisar la lògica de lluita de classes que, segons ell, subjau en tota la història de la humanitat i que fa que aquesta avanç a salts dialèctics, resultat del xoc revolucionari entre explotadors i explotats, com reflex de la contradicció inevitable entre el desenvolupament de les forces productives i l'encotillament al qual les sotmeten les relacions socials de producció.

També va indicar Marx el sentit de la Revolució socialista que esperava, com emancipació definitiva i global de l'home (en abolir la propietat privada dels mitjans de producció, que era la causa de l'alienació dels treballadors), completant l'emancipació merament jurídica i política realitzada per la Revolució burgesa (que identificava amb el model francès); sobre aquesta base, apuntava cap a un futur socialista entès com a realització plena de les idees de llibertat, igualtat i fraternitat, com a fruit d'una autèntica democràcia, la «dictadura del proletariat» tindria un caràcter merament instrumental i transitori, ja que l'objectiu no era el reforçament del poder estatal amb la nacionalització dels mitjans de producció, sinó el pas-tan aviat com fos possible-a la fase comunista en la qual, desaparegudes les contradiccions de classe , ja no seria necessari el poder coercitiu de l'Estat.