Concepte de la Veritat - Anàlisi del llibre 1984 / Enric Martos

         He decidit fer aquest comentari del llibre de George Orwell 1984 perquè m'ha semblat una novel·la revolucionària i, després d'haver-la llegit durant l'estiu, penso que conté molts elements relacionats amb la filosofia. Concretament, de les disciplines que tracta la filosofia, les que hi tenen més a veure són les de política i ètica. Tanmateix, hi ha un tema recurrent el qual gira tota la trama, es reflexiona i es posen de manifest les diferents vies que hi ha per tractar el concepte de VERITAT. 

Abans de tot, crec que és necessari presentar l'argument de la història.

Es tracta d'una narració emmarcada en una distopia en la qual un Estat omnipresent, encarnat en una dictadura totalitària encapçalada pel seu líder, el Gran Germà, reforça un conformisme absolut entre els ciutadans, i cerca la supressió de la seva identitat mitjançant un control absolut de l'individu. Així doncs, no existeix llibertat de cap tipus per als ciutadans, ni tan sols llibertat de pensament privat ja que la vigilància dels individus en tots els moments de la seva existència, fins i tot en la seva intimitat, revela a l'Estat qualsevol detall.

Aquest llibre introdueix el concepte del Gran Germà, un líder sempre present i que tot ho pot veure i controlar a través de monitors ("telepantalles") situats a totes les habitacions; l'Habitació 101, la Policia del Pensament, i la Novaparla (la llengua que fan servir els buròcrates i polítics per mantenir controlada la població, suprimint les subtileses que poden esdevenir perilloses o ambigües del llenguatge i substituint-les per una simplicitat malintencionada). 1984 va tenir un bon nombre de vendes des del començament, i avui en dia segueix sent un dels llibres més influents del segle XX.

A partir d’aquí, l’autor, a través de l’ofici del protagonista, Winston Smith, pretén transmetre’ns una facultat prou sorprenent de l’ésser humà: El fet de transformar la Mentida en Veritat, els individus que integren la societat ho poden aconseguir si aporten tota la seva convicció i fe. D’aquesta manera, acceptant les mentides com axiomes inqüestionables i desempallegant-se de tot pensament crític, qualsevol persona pot enganyar-se a si mateixa de la forma més insultant. Com es demostra en la història aquesta teoria? Gràcies a la feina del personatge principal, que consisteix en reescriure la història. Ell exerceix a al Ministeri d’Amor, un departament governamental que es dedica a reescriure la història, perquè les prediccions del Gran Germà coincideixin amb la realitat, a través del falsejament a posterioritat de les dites prediccions als mitjans de comunicació.

Per últim, considero que és prou interessant veure unes declaracions de George Orwell, en què explica quines van ser algunes de les seves fonts d’inspiració per escriure la novel·la. De fet, posa l’exemple precisament del sentit de la veritat exposant les males pràctiques de la premsa espanyola durant la Guerra Civil.

‘Ja de jove m'havia fixat que cap diari narra mai amb fidelitat com succeeixen les coses, però a Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent. (...) En realitat, vaig veure que la història s'estava escrivint no des del punt de vista del que havia passat, sinó des del punt de vista del que havia d'haver passat segons les diferents «línies de partit». (...) Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món. Al capdavall, és molt probable que aquestes mentides, o en qualsevol cas altres equivalents, passin a la història. Com s'escriurà la història de la Guerra Civil Espanyola? (...) No obstant això, és evident que s'escriurà una història, la que sigui, i quan hagin mort els que recordin la guerra, s'acceptarà universalment. Així que, amb caràcter general pràctics, la mentida s'haurà convertit en veritat. (...) L'objectiu tàcit d'aquesta argumentació és un món de malson en què el cap, o la camarilla governant, controla no només el futur sinó també el passat. Si el cap diu de tal o qual esdeveniment que no ha succeït, ja que no ha passat, si diu que dos i dos són cinc, dos i dos seran cinc. Aquesta perspectiva m'espanta molt més que les bombes, i després de les experiències dels darrers anys no és una conjectura feta a la babalà.’