UNITAT 2 - Diferenciació entre REALITAT i VERITAT -

         La realitat engloba tot el conjunt de fets que són comprovables des d'un punt de vista objectiu. Així doncs podem afirmar que l'exèrcit nazi va caure per què hi ha fonts fiables que així ens ho revelen, no hi ha cap mena de dubte que ens induís a pensar el contrari.

        Pel que fa a la veritat, sol ser un succés subjectiu que sovint coincideix amb la realitat. Però que és la realitat? La realitat engloba tot el conjunt de fets que són comprovables des d'un punt de vista objectiu. Així doncs podem afirmar que l'exèrcit nazi va caure per què hi ha fonts fiables que així ens ho revelen, no hi ha cap mena de dubte que ens induís a pensar el contrari. 

       Per altra banda, la veritat anteriorment introduïda, existeix el debat de si totes les veritats són real. Podem afirmar que no en molts casos no és així: Quan ens enfrontem a la resolució d'un enigma (fet real) pot ser que dos individus no es posin d'acord en com interpretar-lo.

Perfil dels Filòsofs i Biografia de Karl Marx

PERFIL DELS FILÒSOFS

Pel que ens diu la història, el filòsofs i filòsofes sempre han destacat per la seva visió crítica i insatisfeta de l'època en què vivien. Cadascun ha tingut una incidència especial en el seu entorn i, en alguns casos, el seu llegat perdura fins als nostres dies. Així doncs, fins i tot filòsofs com Michel de Montaigne, que va residir recluït a la seva torre gairebé tota la seva vida, va aportar una perspectiva particular de la realitat en aquell període històric.

BIOGRAFIA DE KARL MARX

Pensador socialista i activista revolucionari d'origen alemany (Trèveris, Prusia occidental, 1818 - Londres, 1883). Karl Marx procedia d'una família jueva de classe mitjana (el seu pare era un advocat convertit recentment al luteranisme). Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín i Jena, doctorant-se en Filosofia per aquesta última en 1841.

Des d'aquesta època, el pensament de Marx quedaria assentat sobre la dialèctica de Hegel, tot i que va substituir l'idealisme d'aquest per una concepció materialista, segons la qual les forces econòmiques constitueixen la infraestructura que determina en última instància els fenòmens «superestructurals» de l'ordre social , polític i cultural.

El 1843 es va casar amb Jenny von Westphalen, el pare va iniciar a Marx en l'interès per les doctrines racionalistes de la Revolució francesa i pels primers pensadors socialistes. Convertit en un demòcrata radical, Marx va treballar algun temps com a professor i periodista, però les seves idees polítiques el van obligar a deixar Alemanya i instal · lar a París (1843).

En aquells dies va establir una duradora amistat amb Friedrich Engels, que es plasmaria en la estreta col · laboració intel · lectual i política de tots dos. Va ser expulsat de França el 1845 i es va refugiar a Brussel · les, per fi, després d'una breu estada a Colònia per donar suport a les tendències radicals presents a la Revolució alemanya de 1848, va passar a portar una vida més estable a Londres, on va desenvolupar des de 1849 la major part de la seva obra escrita. La seva dedicació a la causa del socialisme el va fer patir grans dificultats materials, superades gràcies a l'ajut econòmic d'Engels.

Marx va partir de la crítica als socialistes anteriors, als quals va qualificar de «utòpics», si bé va prendre d'ells molts elements del seu pensament (d'autors com Saint-Simon, Owen o Fourier); tals pensadors s'havien limitat a imaginar compodria ser la societat perfecta del futur ia esperar que la seva implantació resultés del convenciment general i de l'exemple d'unes poques comunitats modèliques.

Per contra, Marx i Engels pretenien fer un «socialisme científic», basat en la crítica sistemàtica de l'ordre establert i el descobriment de les lleis objectives que conduirien a la seva superació, la força de la Revolució (i no el convenciment pacífic ni les reformes graduals) serien la forma d'acabar amb la civilització burgesa.

En 1848, a petició d'una Lliga revolucionària clandestina formada per emigrants alemanys, Marx i Engels van plasmar aquestes idees en el Manifest Comunista, un pamflet de retòrica incendiària situat en el context de les revolucions europees de 1848.

Posteriorment, durant la seva estada a Anglaterra, Marx va aprofundir en l'estudi de l'economia política clàssica i, recolzant-se fonamentalment en el model de David Ricardo, va construir la seva pròpia doctrina econòmica, que va plasmar en El Capital; d'aquesta obra monumental només va arribar a publicar el primer volum (1867), mentre que els dos restants els editaria després de la seva mort el seu amic Engels, posant en ordre els manuscrits preparats per Marx.

Partint de la doctrina clàssica, segons la qual només el treball humà produeix valor, Marx va denunciar l'explotació patent en l'extracció de la plusvàlua, és a dir, la part del treball no pagat a l'obrer i apropiada pel capitalista, d'on sorgeix l'acumulaciódel capital. Va criticar fins a l'extrem l'essència injusta, il · legítima i violenta del sistema econòmic capitalista, en el qual veia la base de la dominació de classe que exercia la burgesia.

No obstant això, la seva anàlisi assegurava que el capitalisme tenia caràcter històric, com qualsevol altre sistema, i no responia a un ordre natural immutable com havien pretès els clàssics: igual que havia sorgit d'un procés històric pel qual va substituir al feudalisme, el capitalisme estava abocat a enfonsar per les seves pròpies contradiccions internes, deixant pas al socialisme. La tendència inevitable al descens de les taxes de guany s'aniria reflectint en crisis periòdiques d'intensitat creixent fins a arribar al virtual esfondrament de la societat burgesa, per a llavors, la lògica del sistema hauria polaritzat a la societat en dues classes contraposades per interessos irreconciliables, de manera que les masses proletaritzades, conscients de la seva explotació, acabarien protagonitzant la Revolució que donaria pas al socialisme.

En altres obres seves, Marx va completar aquesta base econòmica del seu raonament amb altres reflexions de caràcter històric i polític: precisar la lògica de lluita de classes que, segons ell, subjau en tota la història de la humanitat i que fa que aquesta avanç a salts dialèctics, resultat del xoc revolucionari entre explotadors i explotats, com reflex de la contradicció inevitable entre el desenvolupament de les forces productives i l'encotillament al qual les sotmeten les relacions socials de producció.

També va indicar Marx el sentit de la Revolució socialista que esperava, com emancipació definitiva i global de l'home (en abolir la propietat privada dels mitjans de producció, que era la causa de l'alienació dels treballadors), completant l'emancipació merament jurídica i política realitzada per la Revolució burgesa (que identificava amb el model francès); sobre aquesta base, apuntava cap a un futur socialista entès com a realització plena de les idees de llibertat, igualtat i fraternitat, com a fruit d'una autèntica democràcia, la «dictadura del proletariat» tindria un caràcter merament instrumental i transitori, ja que l'objectiu no era el reforçament del poder estatal amb la nacionalització dels mitjans de producció, sinó el pas-tan aviat com fos possible-a la fase comunista en la qual, desaparegudes les contradiccions de classe , ja no seria necessari el poder coercitiu de l'Estat.

ACTVITATS UNITAT 1 - Comentari de text redactat -

COMENTARI DE TEXT de l’article TRIAS  Y MARINA: FILOSOFIA PARA MEDIAR LA CIENCIA Y DIÓS.

Tal i com ens expliquen els filòsofs Trias i Marina als seus cursos a la UIMP (Universidad Internacional Menéndez Pelayo), actualment existeix una destacable paradoxa contemporània. L’aparició de noves religions religiós conviu amb el arrasador progrés científic, un fet força incomprensible. Els avenços científics haurien d’anar en detriment de l’ascens de la creença en dogmes, ja que els primers acostumen a desmentir els pilars que sustenten la majoria de fes.

            Ara bé, com s’entén aquesta aparent incongruència? Els motius que ens presenten els dos filòsofs són prou convincents: El desenvolupament tecnològic adquireix un caràcter amenaçador per a aquells que no el poden entendre i això indueix a un sector de la societat a refugiar-se en allò irracional, que cada cop guanya més prestigi. Aquesta situació és qualificada de ‘preocupant’ pel senyor Antonio Marina.

            Per exemplificar la dimensió d’aquesta realitat hi ha una xifra sobre la taula: 40.000 religions han nascut els darrers anys. Eugenio Trias ens alerta de la perjudici que comporta la incredulitat sense sentit crític. I aquí és on emergeix la filosofia per solucionar diversos problemes, un remei a cavall de la religió i la ciència. Un dels errors que han comès els filòsofs del passat és haver divagat excessivament sense dur a la pràctica cap proposta.

            Això no obstant, hi ha un component clau per entendre el fenomen: La figura de Déu. La necessitat en la majoria de creences deriva en l’existència d’ésser omnipotent, omniscient i omnipresent, un icona sense la qual no es pot justificar l’univers.

            Per últim, Marina afirma rotundament que es pot complir una dicotomia en el pensament de qualsevol persona: Ser intel·ligent i religiós al mateix temps. Ho argüeix dient que en la pròpia filosofia no s’entén l’univers sense una emergència subsistent. 

Enric Martos

ACTVITATS UNITAT 1 - Preguntes del Comentari de Text -

1. Aquest 'saber' es pot definir com una alternativa pe resoldre els problemes bàsics prescindint de la ciència i la religió.

2. La filosofia és la disciplina que s'ocupa de la reflexió arran dels temes fonamentals de l'univers.

3. Tracta dels següents temes: Metafísica, epistemologia, ètica, política, estètica i antropologia.

4. Hi ha relació entre filosofia i societat, ja que la pimera procura resoldre qüestions concerneixen a grans col·lectius de persones.

5. No és el mateix que la ciència ni que que la religió, la filosofia. Tot i així, te més similitud amb la primera disciplina que no pas amb la segona, ja que la filosofia segueix un mètode i tot és falsable, es pot posar tot en dubte. En canvi, la religió no admet crítica, és dogmàtica.

6. Paradoxa: Contradicció entre dues idees, semblant a l'oxímoron com a figura retòrica, tot i que l'últim únicament es refereix a dos termes.

Absime: Pou sense fons, parany mental, és a dir, adopta un sentit metafòric i es refereix a un lloc del qual no en podem sortir per més que ens esforcem.

7. La filosofia ha estat imprescindible pel desenvolupament de l'ésser humà coma espècie, l'ha ajudat notablemement a evolucionar mitjançant una sèrie de mètodes, que també al seu torn han anat sent diferents.

MAPA CONCEPTUAL

Enric Martos

Artur Schopenhauer "El destí és el que avalua les cartes, però nosaltres els que les juguem."

Artur Schopenhauer és un filòsof alemany que va néixer a Danzig a l'antiga Prússia i va morir a la ciutat alemanya de Frankfurt al 1860.Schopenhauer amb aquesta frase ens vol dir que des d'un principi tots i totes naixem amb unes qualitats, cadascú té les seves virtuts i els seus defectes. Un cop ens anem fent grans , ens anem donant conte de que se'ns dona millor i per el que valem. Fent un abús a de la llengua , la vida és com una partida de poker, en la qual tots tenim unes cartes les quals veiem i unes amagades. Pot ser que tinguem cartes bones o no , però això té una importància menor al saber jugar-les. Un exemple molt clar es veu en els estudis , sempre hi ha un alumne que destaca per intel·ligència divina i que sense estudiar treu tot excel·lents , d'aquests ni ha ben pocs , el normal es que amb el sacrifici , l'esforç i l'entrenament , anem millorant i cada cop trèiem millors resultats , amb això vull dir que potser la vida ens don unes qualitats magnifiques per triomfar per fer quelcom important , però nosaltres no sabem aprofitar-les i ens quedem en res , tot aixo té una reflexió ben senzilla i és que cadascú amb las cartes que li don el destí per dir-ho d'alguna manera ha de jugar-les el millor possible , i ha de voler sempre més , sempre ser ambiciós perquè si no un mateix quan sigui gran pensarà m'arrepenteixo tan de no haver estudiat.. o Si ara pogués tornar enrere no o faria , estar clar que en el present no tens presents les conseqüències del futur , potser si però no els i dons importància alguna, la vida depèn de tu mateix de ningú més , has de saber el com i el quan per fer les coses si no pots estar insatisfet amb tu mateix , que per mi és una de les pitjors coses que et pot passar.

Aquí deixo un enllaç per saber una mica més sobre aquest filòsof , ho recomano de veritat!

http://www.youtube.com/watch?v=qny8xWeSmNw

Per què hem de fer el bé i no més aviat el mal

Fer el bé sempre està associat amb actes, sensacions ... bones que tu produeixes a altra gent o al món en si mateix en canvi fer el mal està associat amb fets contrari.

Des de el meu punt de vista crec que aquesta pregunta és fàcilment explicable ja que podria dir que podem fer el be perquè i haguí un millor benestar amb nosaltres mateixos ho perquè estiguem amb pau per sempre , mirat des-de un punt religiós però jo intentaré anar més enllà. Les paraules fer el bé crec que són molt propis i globals a l'hora ja que per mi poder fer el be es actuar tal i com em diuen els meus pares o actuar com me han ensenyat però poder algú altre fa el be i no fa re de el que jo faig , sinó que ell actua seguit algun llibre religiós i fa actes realment cruels mirats des de el meu punt de vista per defensar el seu estar a la terra i les seves creences , com e dit abans també es una paraula molt global ja que dubto que algú cregui que fer el be es ferí els sentiments de altres persones que t'estimen.

Per tant abans de jutjar informat i intentar buscar informació sobre el que pensa la persona que tens davant teu .

Per què hem de ser justos?

Hauríem de ser justos perquè la justícia es un be necessari en qualsevol societat o en la mateixa vida.A la vida, tots volem que s'actuí am justícia sobre nosaltres mateixos però no podem esperar que la vida sigui justa amb nosaltres si nosaltres no ho som amb ella. Si volem que las coses flueixin ha de haver justícia , potser hi ha vegades en el que ens pot ser difícil per diferents motius però sempre que podem sempre que ens sigui difícil ser-ho , hem de posar-nos a pensar i ser justos.La justícia es essencial perquè fa que les coses , que la societat funcioni i estigui amb ordre , fa que no poguem fer el que nosaltres volem, fa que siguem justos.Perquè la justícia funcioni han d'haver normes , han d'haver restriccions que ens limitin les nostres accions si no fos així ,molt poca gent seria justa ja que ens podria la necessitat de satisfer les nostres necessitats i actuaríem em egoisme encara que actualment , la majoria de la gent ho segueix fent, però el fet de que hi sigui la justícia , el fet de que estiguem restringits per unes normes , actuem més justament del que ens pensem, però tot i això la meva opinió és que si tothom fos tan justa com pogués i no actués amb egoismes ni histories , tot funcionaria molt millor

Per què hi ha quelcom i no, més aviat, res?

Abans de desenvolupar aquesta reflexió de caràcter metafísic, penso que cal tenir clars els dos continguts els dos conceptes que vertebren el sentit de la qüestió. Entenem per ''quelcom'' l'existència d'un tot, d'una realitat absoluta, la única que coneix l'ésser humà.

Per altra banda, el ''res'' que conté la proposició significa l'absència de qualsevol cosa.

Així doncs, els dos termes representen les cares diferents d'una moneda, un és l'antítesi de l'altre. Es complementen, al cap i a la fi.

Implícita dins la pregunta inicial hi ha una afirmació rotunda. És dóna per descomptat que enlloc d'haver-hi res hi ha quelcom. Ara bé, penso que és necessari explicar les raons que motiven l'asseveració.

En primer llos, la simple constatació de formular-nos el dubte ja ens denota que hi ha ''alguna cosa'', comprès com un univers el qual formen part. Si no hi hagués res, no ens sorgiria la possibilitat de preguntar-nos-ho perquè ni tan sols existiríem.

Tot i així, els arguments que pretenen respondre aquesta qüestió essencial s'han anat renovant al llarg dels temps.No hi ha, de moment, una contestació acceptada que esvaeixi les incerteses intrínsiques de la proposició.

La filosofia, una disciplina que freqüentment angoixa i puntualment satisfà, ens indueix a meditar pprofundament respostes que precisament es tracta de la qüestió mare de tots els ous, l'eix sobre el qual s'erigireixen la resta d'estrats filosòfiques.

També afegiré una altra petita explicació. Com que vivim en uns univers en què hi ha ''quelcom'' i no podem escapar-ne de cap de les maneres, la pura concepció del res imaginària. Així doncs, es dedueix, no som capaços de concloure el res de forma absoluta.

[ Adjunto un enllaç per a aquells que vulguin saber una mica més sobre el tema. El fragment del vídeo forma part d'un programa força peculiar anomenat ''Filosofía Aquí y Ahora''.
http://www.youtube.com/watch?v=gOd7nNUlbIM ]

Enric Martos Mompart

Preguntes essencials

Per anar escalfant motors, cadascun dels membres que participem en aquest magnífic bloc hem elaborat una dissertació sobre qüestions fonamentals de la filosofia. Es corresponen a les diferents disciplines filosòfiques com ara la metafísica ( Per què hi ha quelcom i no, més aviat, res? ), l'ètica ( Per què hem de fer el bé i no el mal? ), l'antopologia ( Som lliures? ) o la política ( Per què hem de ser justos? ). A les següents entrades s'hi podrà llegir els nostres arguments. Endavant!